En aquesta entrada tenim la sort de contar amb una nova col.laboració de la nostre bona amiga Glòria que ha decidit compartit amb tots nosaltres la seva experiència al Sàhara.
Per nosaltres és un autèntic luxe poder contar amb aquestes col.laboracions que omplen de contingut el nostre bloc i que a més a més ajuden a treure a la llum i donar publicitat a temes molt importants per nosaltres.
Estem encantats de poder col.laborar en la difusió de la realitat del poble sahrauí i com no, de poder fer-ho a través de les experiències dels nostres amics.
Per tot plegat li donem les gràcies a la Glòria i us convidem a gaudir del seu treball.
Salutacions a tothom!
Feia molt de temps que no escribia res per a aquest fantàstic raconet de la xarxa que m’ha apropat amistats. De fet, des de l’estiu passat que em vaig traslladar de casa, tinc ben poc temps de connectar-me a internet i amb prou feines us he visitat gaire.
Torno a ser aquí doncs per explicar-vos l’aventura que aquest hivern m’ha fet endinsar en una realitat completament diferent a la nostra. Una realitat que ja ha estat present en algunes ocasions en aquest espai. (entrades relacionadaes: ”més pobles en lluita”, ”documental 30 minuts”, ”tots hem de col.laborar”)
He tingut la oportunitat de conviure uns dies amb el Poble Sahrauí als campaments de refugiats d’Argèlia, a Tindouf. Van ser 10 dies que em van semblar 3 mesos com a resultat de la immersió cultural, tot i que, per altra banda, ens van faltar dies per fer tot el que ens proposàvem.
El motiu del viatge va ser coordinar diversos temes del projecte “Dents sanes per tothom” que està duent a terme l’associació “Sabadell acull infants sahrauís” (recomano a tothom de Sabadell i rodalies que si es plantegen acollir un infant i els interessa el tema sahrauí, ho facin a través d’aquesta associació al correo.... sabadellwilaia@hotmail.com o al telèfon 628697690)
Per aquest projecte viatjàvem el Marcos, president de l’associació i un bon amic (per Sentmenat també el deveu conèixer, doncs ha col•laborat amb el projecte de l’institut), i jo. El cas és que jo feia mooolts anys que volia conèixer de primera mà la realitat d’aquest poble massacrat i oprimit i el Marcos em va oferir d’acompanyar-lo, cosa que no em vaig ni parar a pensar.
El viatge el fèiem en un vol xàrter muntat especialment per a projectes de cooperació, on hi havia el projecte més gran que comprenia unes 45 persones, i la resta, fins a 100 persones, d’altres projectes com el nostre. Aquest projecte més gran, consistia en un intercanvi de joves catalans amb joves sahrauís per treballar el tema de l’educació i concienciació mediambiental, i estava coordinat entre l’ACAPS (Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí) de Vilafranca del Penedès i la UJSario (joventut del Frente Polisario) del campament d’Smara.
El Marcos i jo anàvem a visitar famílies dels nens i nenes acollits a Sabadell durant els estius. Principalment la família de la Koria, que és la nena que acull el Marcos des de fa 2 estius i a la que havia promès que ens quedaríem a casa seva. Vam passar totes les nits allà, al campament d’Smara, excepte una nit, que vam estar al campament 27 de febrer, a casa la família del Sidi (el primer nen que va acollir el Marcos fa 7 anys). I també vam visitar les cases d’altres famílies per entregar-los paquets i cartes que els enviaven les famílies d’aquí.
Així que, resumint una mica, els dies que vam estar a Smara (gairebé tots), vam compaginar la feina que havíem de fer per al projecte de dentistes, amb les visites a les famílies i la col•laboració amb el projecte de l’ACAPS.
Per situar-vos, a nivell territorial i de dades, us diré que els campaments (a uns 50km de Tindouf) són els següents: Smara, Ausserd, El Aaiun, Dahla, Escuela 27 de febrero i Escuela 12 de Octubre (que són escoles reconvertides en campaments com a conseqüència de l’augment de la població en aquests) i Rabuni (que és com el “campament base” on hi ha el que es podria dir les institucions d’allà). Penseu que cada campament rep el nom d’una ciutat de la part del Sahra Occidental ocupada pel Marroc. I que el total de població registrada actualment és d’unes 200.000 persones aproximadament. És a dir, com tot Sabadell, però sense edificis amb pisos, sinó que totes les vivendes d’una planta, per tant, és d’una extensió brutal.
Com a dies a destacar:
- El dia 31 de desembre vam anar a visitar el mur construït pel Marroc (més de 2700km) en uns 5 o 6 camions plens de cooperants i sahrauís i vam muntar una manifestació de rebuig a la ocupació. Vam dinar al mig del desert i a la tornada al campament, vam visitar el mercat d’artesania. Al vespre, per felicitar-nos l’entrada de l’any, el Marcos i jo vam fer un brindis amb un parell d’ampolles de cava (benjamín) que el Marcos es va “colar” entre els paquets que portàvem i fins i tot vam menjar raïm (de llauna). Als campaments no hi ha alcohol per una qüestió cultural-religiosa i perquè si la gent pogués veure alcohol en la situació que han de viure, es tornarien “bojos”.
- El dia que vam anar al desert amb la família de la Koria que va comprar una cabra (bé, un “cabró”, Pepe li va posar el Marcos de nom, jeje) per matar-la i menjar-la en el nostre honor.
- I d’altres dies: les visites al centre de dones, a la Federació de dones sahrauís, a l’escola de cecs, a l’escola per infants amb necessitats educatives especials, a una escola sahrauí.
Com a experiències a destacar:
- L’amor i calor humà que desprèn la gent i que va fer que amb poc menys de 10 dies que vam estar allà, els acomiadaments fossin d’allò més emotius. I que la ràbia que sentia per la injustícia que el món està permetent i perpetrant sobre aquest poble, s’hagi multiplicat exponencialment.
- L’espectacle de les estrelles a la nit sobre el desert. No es pot explicar amb paraules.
I podria explicar molt més…sobre la cultura, la religió, el paper de la dona, la concepció de la família, l’alimentació, els recursos tecnològics als campaments, i tantes coses que ni m’hi cabrien en l’espai ni podria expressar per escrit tal com ho vaig viure.
Així que us convido a apropar-vos a la realitat d’aquest poble, a través dels sahrauís que viuen aquí o visitant el desert, que és el seu país, encara que no els deixin habitar-lo com a poble lliure.
I per acabar, una convocatòria:
Proper dissabte 28 de febrer de 2009
Conmemoració de la RASD en el seu 33 aniversari
Concert de Mariem Hassan (La voz del Pueblo Sahrauí):
19:00 Centre Cívic de Sant Oleguer (Sabadell)
Ens veiem allà!!!
Salut i abraçades!!!
Glòria.
5 comentaris:
Jo també vaig estar al mateix viatge que la Glòria i, si bé ja fa anys que vaig als campaments de refugiats sahrauís, l'experiència i les sensacions, tal com les explica la Glòria, són les mateixes. També vaig tenir el plaer de conèixer la Glòria i el Marcos i la veritat és que són uns molt bons companys de viatge i unes molt bones persones. Tenen la força de la joventut, la força de la solidaritat i la força de les idees i això, aquests valors,és el que més falta a la nostra societat. Una abraçada a tothom.
Miquel - Vilafranca del Penedès
Gràcies per el teu comentari Miquel que nosaltres entenem també com una col.laboració en el nostre bloc.
La veritat és que, tots els que dediqueu el vostre temps en ajudar (com sigui ) aquest poble, sou dignes de la meva admiració.
Jo, des de que vaig començar a interessar-me més per el tema, gràcies a la meva amiga Maria Vinyets, que estic desitjant de fer un d'aquests viatges per ajudar en el que calgui.
El dia arribarà, estic segur, de moment faig el que puc donant tota la publicitat i difusió que puc del que feu tots vosaltres que sou realment els grans protagonistes.
El poble Sahrauí mereix tota aquesta ajuda.
Gràcies
Ostres Miquel!
Poc esperava trobar-te aquí.
M'he emocionat amb les teves paraules.
Per mi també és un plaer haver-te conegut i retrobar-te en aquest espai d'amics i amigues.
Una abraçada per tothom; vaig rebent els correus de l'associació, sé que us heu anat trobat els del vol xàrter.
Aprofito la oportunitat per agraïr la vostra iniciativa que m'ha fet possible viure aquesta experiència.
Fins aviat, segur!
Petons.
Glòria.
UN CONSELL URGENT, ARA SI US PLAU
Som un matrimoni i 4 fills de 6 (bessons) , 8 i 9 anys. Ens fa il.lusió l´experiència d´acollir a casa 2 mesos un nen sahraui per tot el que comporta. Tinc la possibilitat d´acollir el nen el dia 23 de juny 09.Demà divendres dia 19 haig de confirmar que sí ho volem. Tinc la possibilitat a les mans, però tinc por. En primer lloc por pels meus fills. Tinc por sobretot que el nen porti una malatia greu infecciosa i això perjudiqués als meus fills i fins la primera revisió ja haguès tingut contacte amb els meus nens. Tinc por que el nen no s´adapti o nosaltres a ells, o els meus nens a ells. Tinc por a que al final l´experiencia sigui molt dura i no pugui portar-la endevant i que hagin estat dos mesos de tensions i que em vaig equivocar. Però tinc una vocació pels nens i una veueta en el meu interior que em diu que tens l´oportunitat a les mans de viure una gran experiència. Que és la situació que moltes vegades he pensat que m´agradaria. I la veritat és que en moro de ganes de pasar-hi. Si fos sola, em tiraria de cap a la picina, però al tenir 4 fills tinc por que els pugui perjudicar tant en salut com d d´álguna altre manera .Si algu pogués orientar-me avui i dir-me quelcom que em tregui aquest neguit i ajudar-me a veure quins contres puc tenir i si em convé.Gràcies.
Hola!
Sóc la Glòria. Em sap greu no haver pogut veure el missatge el mateix dijous, però precisament no m'he pogut connectar a internet fins avui.
De totes maneres, penso que la decisió és a les teves mans, independentment del què et puguem dir els demés.
Per la meva part, i veient el què aquí has escrit, et diria que aquesta és una experiència que si et sents cridada a passar-hi, ho has de fer sense donar-hi massa voltes, simplement, asseguran-te que estàs el màxim d'informada possible de com és la vida als campaments de refugiats.
Penso que la por és un mecanisme de defensa que et porta a ser prudent i a analitzar les coses abans d'actuar i això només pot ser una avantatge alhora d'enfrontar-te amb la situació. No has de veure la por o les coses que et fan por com una cosa negativa.
Per altra banda, és lògic que, per davant de tot et preocupin els teus fills, però pensa que a qui aculliràs també és una criatura, que deixa la seva família per passar 2 mesos amb la vostra, i que la seva família, i sobretot la seva mare, té les mateixes pors que tu, o potser més, donada la situació. Però que després d'anys del projecte d'acollida, les famílies sahrauís han vist que les colònies d'estiu són beneficioses pels seus fills.
Sobre les dificultats, segur que en trobaràs, i que no seran fàcils de superar, també depèn de si la criatura que aculls és el primer any que vé o ja ha estat aquí amb una altra família. El primer any que venen, solen tenir 6 o 7 anys i els costa molt fer-se a la idea que durant 2 mesos no veuran res de la seva vida quotidiana i éssers estimats. Hi ha famílies d'acollida que no se'n surten, però penso que són una minoria i que les que se'n surten, sempre repeteixen i moltes se senten cridades a visitar els campaments i les famílies d'allà, a conèixer més directament la realitat de la criatura que han acollit.
Sobre malalties tan infeccioses que puguin contagiar els teus fills abans de la visita mèdica, no et preocupis, els campaments tenen un bon nivell sanitari malgrat les dificultats i mancances.
Estic completament segura que és una experiència que val la pena, això sí, qui n'ha d'estar segura ets tu. I pel què dius del teu tracte amb les criatures, penso que posant-hi amor, us en sortireu segur tots plegats.
I és una oportunitat com cap altra que els teus fills s'apropin a una altra realitat d'aquest món i entenguin la sort que tenen de viure com ho fan. Si no t'ho agraeixen ara, ho faran quan madurin. En tots els sentits, penso que els ha de ser positiu.
No sé si finalment t'hauràs decidit a tirar-ho endavant, si així ha sigut, molta sort.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada